El rebut impagat del franquisme
Un grup de 400 familiars de víctimes, la majoria catalans, que van ser espoliades durant la dictadura eleven una reclamació col·lectiva a l’Estat emparant-se amb la llei de memòria històrica
L’actualització del valor d’aquelles pessetes confiscades per la força de la coacció a particulars és el factor crucial que haurà de determinar el volum d’una indemnització que serà milionària
Ara que l’ombra de Franco irromp de nou arran de la commemoració del 50è aniversari de la seva mort al llit, també ha rebrotat aquell debat ancestral, i no del tot resolt, sobre la necessitat que aquell règim dictatorial acabi de passar comptes amb les seves víctimes. És allò que en diuen “justícia reparadora” i que, en el cas de l’Estat espanyol, és una matèria sobre la qual els avenços són lents i amb comptagotes. Una de les tantes carpetes que encara hi ha obertes sobre això és rescabalar els familiars de tots aquells particulars que, entre els anys 1938 i 1941, van veure com el franquisme els requisava, per la força de la coacció, els seus estalvis, el conegut com a “diner roig”, amb el compromís de retornar-los-els més endavant. Una promesa, però, que no s’ha complert mai malgrat els intents d’administracions, com l’Ajuntament de Sant Julià de Ramis, de forçar la situació elevant-la al Tribunal Suprem. Però res de res. L’aprovació, però, l’any 2022 de la llei de memòria històrica ha obert una oportunitat aparent de redimir aquest espoli, i des de Catalunya s’està obrint camí amb una reclamació col·lectiva extrajudicial d’uns 400 afectats i a través de la qual s’està tractant, primer, amb l’executiu espanyol el reconeixement legal dels damnificats per passar a parlar, després, de quina suma els correspondria. I, sigui quina sigui, seria milionària.
La gènesi d’aquest deute cal situar-la al voltant de l’any 1938, en plena Guerra Civil. El conflicte, aleshores, també es desenvolupa en un pla econòmic que és, i serà, fonamental. Per aquelles dates el bàndol republicà encara controla les reserves cada cop més exigues del Banc d’Espanya i, per tant, del diner dit “oficial”, mentre que el feixista, que també té la seva pròpia moneda de curs, sota la batuta intel·lectual del que posteriorment serà ministre de Franco, José López Larraz, dissenya una estratègia bàsicament d’ofec monetari de l’enemic. “Al país hi ha dues economies que tenen la pesseta com a moneda, i s’han d’unificar perquè, si no, la inflació s’hauria desbocat”, explica l’historiador Narcís Castells, autor d’una àmplia recerca sobre aquells decomisos. L’instrument essencial en aquesta maniobra és un decret promulgat pel govern de Burgos l’agost del 1938 que estableix que en aquells territoris ja sota domini franquista el “diner roig” expedit per la República no té valor i, per tant, s’ha de retirar de la circulació. Per fer-ho, s’ordena poc menys que a tothom que en tingui que l’entregui a una oficina del Banc d’Espanya o, en el seu defecte, a l’ajuntament de torn. Qui no ho compleixi s’exposa a ser detingut i jutjat per contraban. “Sabien perfectament qui tenia diners, i a la meva àvia li van requisar 46.000 pessetes de l’època, que, com es pot comprendre, no les va entregar precisament rient i cantant”, explica Joaquim Gràcia, un dels litigants agrupats en l’Associació de Perjudicats per la Incautació del Govern Franquista (Apigf). Cap d’aquestes confiscacions no afecta propietats sinó el líquid que un pogués tenir a casa o estalviat al banc, i en els registres oficials d’alguns dels consistoris que les van dur a terme consta que es podien fer a través de bitllets numerats, d’altres emissions oficials fetes durant la República, certificats de plata o papers del Tresor. Alguns càlculs estimen que l’abril del 1939 el bàndol franquista ja havia aconseguit acaptar al voltant de 7.700 milions de les pessetes d’aleshores a través de confiscacions.
Una de les peculiaritats de l’operació és que cadascun dels afectats, o víctimes, va rebre en el seu moment un certificat on s’especifica el dia i la sucursal bancària, o en el seu defecte l’ajuntament, on es va produir l’embargament, així com la quantitat de “papel moneda puesta en circulación por el enemigo” –segons una de les expressions que s’usaven– espoliada. En teoria el document, a la pràctica un rebut, era la garantia legal de les autoritats feixistes per retornar, posteriorment, les quantitats furtades, tot i que enlloc s’especificava ni quan ni a quin tipus de canvi, ja que la pesseta republicana estava clarament depreciada respecte a la franquista i, per tant, la possibilitat d’una equivalència 1:1 sonava a poc menys que quimera. Arribats fins aquí, cadascun d’aquests títols ha protagonitzat una història gairebé pròpia, tot i que amb una particularitat comuna: cap d’ells, o gairebé, ha servit a la pràctica per cobrar allò furtat. A partir d’aquí, molts s’han perdut, o destruït, amb el pas dels anys, i també està documentat que alguns van ser utilitzats com a aval d’operacions financeres posteriors. No hi ha, per tant, aproximacions fiables al nombre de damnificats amb dret a devolució, però la sospita és que, en el dia d’avui, són relativament pocs els seus descendents que han conservat aquest document d’aspecte groguenc i ronyós, però que és el requisit poc menys que indispensable per poder aspirar a recuperar aquell capital. “Un cosí meu els va trobar en una caixa forta. El seu pare ho havia guardat allà amb l’esperança que un dia ho cobraria, i gràcies a un programa de televisió que explicava el cas d’altres afectats vaig decidir apuntar-me a l’associació per començar a bellugar tot això. I aquí estem”, exposa Joaquim Gràcia, que en total té cinc d’aquests pagarés, que sumen 70.000 pessetes de l’època.
Intents de cobrar en va
Amb aquests rebuts al sarró, els intents dels agreujats per recuperar aquest deute han topat fins ara amb un mur. En el seu moment les autoritats franquistes es van desentendre de les reclamacions. Amb l’arribada de la democràcia, també es va explorar la via legal a través, per exemple, d’una demanda que el 2015 va presentar el bufet d’advocats de l’exjutge Baltasar Garzón i que va acabar desestimada. En l’àmbit legislatiu, el Parlament de Catalunya també va intentar el 2017 un canvi normatiu, a través d’una proposició estatal, per reconèixer el dret d’aquestes víctimes a cobrar, però l’aleshores executiu de Mariano Rajoy va bloquejar la iniciativa. L’entrada en vigor, però, l’octubre del 2022 de la llei de memòria històrica ha obert un escenari nou, i propici, per als interessos dels espoliats. En el seu article 3, el text concedeix la condició de víctimes del franquisme “a les persones que van patir la repressió econòmica amb confiscacions i la pèrdua total, i parcial, de béns, multes o inhabilitació”, i en un altre precepte, el 31, reconeix explícitament el seu dret a un rescabalament i insta el govern estatal a promoure aquesta tasca.
Per a l’Apigf, una entitat que agrupa al voltant d’uns 400 afectats –gairebé tots catalans– i que està batallant des del 2005, aquest nou marc legislatiu obre un marc propici per plantejar una demanda en bloc que, a banda de resoldre el greuge, serveixi com a precedent. Per això, el maig de l’any passat van interposar una reclamació col·lectiva extrajudicial a l’Estat a través del bufet d’advocats Vosseler per reclamar al govern estatal el cobrament de les compensacions de 400 d’aquells pagarés. Leire López és una de les lletrades que lidera aquest procés i explica que ja han mantingut trobades amb la Direcció General de Memòria Democràtica del govern de Pedro Sánchez, al qual veuen “amb bona predisposició” no només per avançar ja en la qüestió, que ja s’està fent, sinó perquè fins i tot al llarg d’aquest 2025 es puguin pagar ja les primeres reclamacions. Però tot vol temps, i més a palau. D’entrada s’ha d’esperar que les tres comissions científiques que l’executiu estatal va crear l’any passat, i que estan integrades per especialistes de la Reial Acadèmia d’Història, acabin una auditoria que farà l’estimació del valor que tindrien els diners confiscats avui dia. Això està per caure i és l’autèntic nus gordià del litigi, ja que parlem de xifres que poden a ser més que substancioses segons el barem de càlcul que s’apliqui. Cap de les parts, però, vol donar una xifra ni tan sols orientativa d’aquesta valoració. És part de la partida. I és que els afectats defensen, com explica la seva advocada, que aquesta actualització de les indemnitzacions no es pot limitar només a aplicar un increment de l’IPC, “ja que estem parlant de gent que va perdre tots els seus estalvis i que en unes altres circumstàncies, per exemple, s’haurien pogut invertir”. Per fer-nos, però, una idea aproximada del que s’està parlant, un informe fet pel doctor en economia de la Universitat de Girona Lluís Planas arran d’una demanda que va fer l’Ajuntament de Sant Julià de Ramis el 2019, estima que per cada pesseta republicana comissada avui li correspondrien 13,91 euros. Només en el cas de la reclamació que planteja Joaquim Gràcia, això serien més de 970.000 euros. I aquest seria només un dels expedients en curs. Ara per ara, però, tot són suposicions i, segons avisa Leire López, fins que el govern espanyol no presenti la seva taula d’apreciació no es poden avançar esdeveniments, ja que hi ha la possibilitat, objectiva, que els afectats no hi estiguin d’acord en considerar-la massa baixa. I llavors s’hauria d’anar als tribunals. Paral·lelament, també s’està pendent de la certificació per part de l’executiu espanyol de la condició de víctima dels demandants, i que, entre altres coses, han d’acreditar l’autenticitat del rebut i tenir un lligam familiar directe amb l’espoliat fins a un quart grau de consanguinitat. I alguns expedients ja estan resolts positivament. Però no tots, encara.
Las Novedades, l’espoli d’una nissaga familiar i un petit negoci
Las Novedades era un de tants exemples de petit negoci familiar, en aquest cas una merceria, que eren identificatius del teixit econòmic català dels anys vint i trenta del segle passat. Situada a la Travessera de Gràcia de Barcelona, el 1939 l’establiment anava més que bé gràcies també a una certa visió innovadora –oferia pagaments a crèdit– i era regentat per la Paquita Marcet, l’àvia de Joaquim Gràcia, quan les autoritats franquistes els van obligar a entregar tots els diners, en efectiu i estalvis, encunyats durant la República. En total van ser 70.000 pessetes les que es van requisar a la Paquita –46.000 pessetes només a ella sola– i les seves quatre filles, una d’elles, la mare d’en Joaquim. “En aquella època això eren moltíssims diners”, explica Joaquim Gràcia, que detalla que la suma intervinguda a una de les seves tietes, unes 4.000 pessetes, “era gairebé la mateixa quantitat que li oferien per comprar tot un xamfrà al costat de Pi i Margall”. És a dir, una picossada. Malgrat el sotrac que va suposar aquell acte de pillatge, Las Novedades va poder anar fent durant la dictadura i, de fet, no va tancar fins al 2018 arran d’aquella fuetada sovint fatal que sol ser la falta de relleu generacional. En tot aquest temps, i després de localitzar els cinc rebuts que acrediten l’espoli dels seus, en Joaquim ha gastat hores i esforços de l’Apigf per intentar deslligar el nus. “A la UGT, el PSOE, CCOO o ERC ja els han tornat els edificis o béns confiscats després de la guerra. Però a mi no i, per tant, lluito per això, perquè ens tornin aquests diners amb els interessos corresponents,” raona el també secretari de l’associació, que recorda que han estat molts els contactes amb partits polítics i institucions –van ser rebuts en audiència–, però que no ha estat fins a l’aprovació de la llei de memòria que s’ha obert una perspectiva nova per a ells.
A l’expectativa del context polític i dels pressupostos de Sánchez
Tot i que el marc legislatiu actual sembla més propici per a la reclamació d’aquest espoli, el context polític també és un factor desencadenant rellevant per poder extingir aquest deute heretat de la dictadura. D’entrada, les possibles indemnitzacions a particulars hauran d’estar incorporades en un pressupost estatal sobre el qual, ara mateix, no hi ha notícies ni perspectives sobre com i quan s’aprovarà. Igualment, a ningú se li escapa que un eventual avançament electoral, i una possible victòria del PP, deixaria en molt més que un atzucac la llei de memòria que ha donat peu a aquesta primera reclamació i les que puguin venir darrere. Però, malgrat aquests interrogants, els afectats i els seus lletrats opten per l’estratègia de mirar el got mig ple. “Soc optimista, altres països de la UE ja han fet aquest procés de reparació i això va més enllà d’ideologies. A aquesta gent se’ls van prendre uns diners i se’ls han de tornar, ja que això està acreditat”, conclou Leire López.
